Obra de Fluvià

Municipi: Guissona
Comarca: Segarra
Tipus de patrimoni: Palau episcopal inacabat
Categoria: bcin
L’antiga quadra i veïnat de Fluvià és avui un despoblat al nord-est de Guissona, prop d’on neix el torrent de Fluvià, que desguassa al Sió. Al lloc hi havia hagut un castell i la parròquia de Sant Jordi. La jurisdicció del lloc fou adquirida progressivament pel bisbe d’Urgell. El 1505, essent bisbe Pere de Cardona, adquirí la totalitat de la jurisdicció, amb els drets sobre la senyoria del lloc que hi posseïa la universitat de Guissona (era condició de la compra que s’enderroqués el castell), i hi començà la construcció d’una residència per als bisbes, que s’interrompé vers el 1514, quan Pere de Cardona fou traslladat a Tarragona. La construcció, coneguda com l’Obra de Fluvià és situada a 1 km de la vila seguint la carretera de Massoteres. És un gran casal quadrat, de pedra, amb pati central; pertany estilísticament a un gòtic final, del qual es conserven bell elements en finestres, cornises, etc. en l’església i el casal. Durant la Guerra del Francès en foren enderrocades les voltes.
En aquest vilatge de Fluvià hi havia hagut una ermita en la qual es venerava sant Pere dels Pastors, la imatge del qual havia estat trobada per uns rabadans. Tota la pastoralla de l’Urgellet i de la ribera del Sió hi sentia una gran devoció. Cada 29 de juny, festivitat del sant, s’hi celebrava un aplec sonat, al qual acudien moltes fadrines en edat de merèixer, ja que estava gairebé garantit que s’hi trobava promès. Així dóna bo, d’anar pel món! Al defora de l’ermita, rodejat de nombrosos ramats, el sacerdot celebrava l’anomenada missa del bestiar. Els pastors procuraven de fer belar de valent les ovelles, per tal de fer palesa la seva multitudinària concurrència a la cerimònia, convençuts que d’aquesta manera farien entendrir el cor del seu patró, que els empararia en la seva estada a la muntanya, cap on s’adreçaven seguidament d’acabar l’ofici. […]
Però va arribar el dia que la família dels Bernat de Fluvià, amos i senyors del poble, va quedar sense descendència. Això passava a finals de la catorzena centúria. Un segle més tard, en 1505, el bisbe de la Seu, Pere de Cardona, adquiria Fluvià per edificar-hi per a ell i els seus successors en el càrrec, una casa anomenada per alguns comentaristes de plaer i per altres de recreo, que ve ser el mateix. Però, malauradament, el prelat posava com a condició de la compra que el poblat fos derruït, a igual que el castell i l’església —no respectava res, aquell bisbe—, així com la prohibició de construir qualsevol altra casa en un futur. […]
El palau episcopal va començar a bastir-se immediatament, però quan el pare i mentor del projecte, Pere de Cardona, va ser ascendit a cardenal de Tarragona, deu anys més tard, l’empresa va quedar paralitzada… fins al dia d’avui. S’havia arribat a cobrir només fins a l’altura del primer pis. Com proclama un aforisme popular en la comarca, l’Obra de Fluvià va començar-se i no es va acabar.
VIDAL, Vidal (1988). "Les rutes de ponent II. El país de les pomes". Lleida: Virgili & Pagès , p. 80-81
L’espai que havia de ser destinat a refetor va ser aprofitat durant un temps com a església. Camps i Cava recorda com una de les seves àvies li contava que la seva mare —no la mare de Camps, la besàvia, o sigui la repadrina, per entendre’ns— encara havia anat a oir missa i resar el rosari en aquella església improvisada.
L’any 1808 s’hi van fortificar els francesos, que van malmetre la part edificada. Quan en van ser foragitats, els catalans, que eren una mica bèsties, van ensorrar tota la coberta, a fi que la gavatxeria no s’hi pogués tornar a parapetar.
Curiosament, s’atribueix a operaris vinguts de França el projecte i construcció, en el segle XVI, d’aquesta casa. Devia ésser obra d’un genial i modernitzat arquitecte, admet Salvany. Les ruïnes no indiquen del tot si fou o no acabada, dubta innecessàriament, l’excursionista. Sigui com sigui, conclou, encara és digna d’estudiar-la, tantejant de reconstruir-la tal com devia ésser o era precís que fos. Enrunant-se pedra a pedra des de fa cinc-cents anys, l’Obra de Fluvià, al peu de la carretera de Biosca, sortint mateix de Guissona, ofereix encara el testimoni d’una espaiosa planta i un quadre de murs ciclopis, de més d’un metre de gruix, de pedres fixades amb guix i argamassa tan forta que, al dir de Camps, costa tant o més treball arrencar la pedra d’aquests murs que no pas de la cinglera. Aquest autor definia l’Obra com un gastament, un avortament de palau de fortalesa i de panteó per als bisbes d’Urgell. Tot i el seu estat deplorable, encara paga la pena d’atansar-s’hi per apreciar el detall de les traceries afiligranades i de les cornises de les seves parets, d’un gòtic avançat. Però resulta realment lamentable de veure-ho tan deixat.
VIDAL, Vidal (1988). "Les rutes de ponent II. El país de les pomes". Lleida: Virgili & Pagès , p. 81-83.
Inacabat palau del bisbe,
obra de Fluvià,
a la planura que castiguen,
massa sovint, secada i glaç.
Pedres que el sol emmorenia
i que rosega el vent dels anys
—tant com l'oblit, en hores llargues
de soledat.
En el desordre, s'extravien
els ulls d'un vell. Finestres i arcs,
borrosos ara, ja no guarden
la flama pura d'un gran art.
Murs amb carreus de bona pedra
són, mig caiguts, mal averany.
Així la vida es perd, com l'aigua
al codolar.
Som l'hoste mut que acull la terra,
on creix l'agram.
Inacabat palau del bisbe,
obra de Fluvià.
PÀMIAS I GRAU, Jordi (2008). "Itinerari poètic de Jordi Pàmias a Guissona". Guissona: Ajuntament de Guissona, p. 41.
Autors: Vidal VIDAL , Jordi PÀMIAS i GRAU
Àmbits: Àmbit 2: El pes de la història, Àmbit 4: La memòria de la vida social
Restes de l’Obra de Fluvià, Guissona (La Segarra) 19??. Autor: Albert Aymà Aubeyzon. AthenaPlus, Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura
Restes de l’Obra de Fluvià, Guissona (La Segarra) 19??. Autor: Albert Aymà Aubeyzon. AthenaPlus, Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura
All for Joomla All for Webmasters

Sol·licitem el seu permís per obtenir dades estadístiques de la seva navegació en aquesta web, en compliment del Reial decret-llei 13/2012. Si continua navegant considerem que accepta l'ús de cookies. Més informació