Selmella

Municipi: El Pont d'Armentera
Comarca: Alt Camp
Tipus de patrimoni: Poble abandonat i castell
Categoria: bcin
Selmella és un antic petit poble abandonat pertanyent al municipi del Pont d’Armentera. És coronat per les restes del seu castell situat en la línia defensiva dels Castells del Gaià, alçat damunt d’un peny rocós. El primer document de què hom disposa sobre Selmella es tracta del judici per la propietat del terme castral de l’any 1001. Formà part de la part més occidental del territori pertanyent als Cervelló i fins a mitjan segle XII formà un tot compacte amb els castells de Montagut, Querol i Pinyana. A l’extinció dels senyorius jurisdiccionals, l’any 1837 hi vivien, bàsicament de forma disseminada una setantena de persones. L’any 1932 només hi havia una casa habitada, quan 15 anys abans totes ho eren. El castell està situat a 830 m. d’altitud. La seva església estava dedicada a Sant Llorenç. Des de Selmella hom pot albirar una àmplia visió del Camp de Tarragona des de les muntanyes de la serralada prelitoral fins a la mar de Tarragona.
Fa cosa de setanta anys o més, al poble de Selmella hi havia tres cases habitades. Tres famílies nombroses, que sumaven, en total, 30 persones. L’extrema pobresa era l’estat natural de la gent que vivia en aquests indrets completament aïllats, com si fossin éssers d’un altre planeta. […]
Els seus mitjans de vida eren primitius, emergents de la pròpia terra. No es tastava la carn. Tothom menjava farinetes, que es feien una vegada al dia i servien per acompanyar tots els àpats. Si alguna persona estava empiocada, ja hi havia a l’abast les herbetes remeieres de la muntanya. Si això no donava resultat i la persona es moria, resignació. Era vella o havia arribat la seva hora. Una sàvia, implacable i lògica resignació, l’única que podien practicar sense haver hagut de llegir-la en cap manual o aprendre-la en cap escola. La seva escola era el senzill catolicisme heretat dels pares. […]
Hi hem anat. L’església, de dintre, és ben abandonada, profanada, més aviat diríem. La volta de canó ja comença a rendir-se, i pensem que no tardarà gaire a ésser abatuda del tot. Esmentada com a romànica en els tractats d’història, passem revista als detalls de l’interior: la pica baptismal, clavada al fons, sota l’arcada del chor; arcades de mig punt de construcció primitiva… Bellesa simple i humil, de poble amb fe i amb misèria, de poble resignat a un aïllament difícil de suportar, però que, rebel•lant-se com una sort pastada de segles, fugí de la llar i abandonà, dalt de la cresta inaccessible, els ossos dels seus avantpassats perquè es convertissin en cendres solitàries.
ALBAREDA, Maria (1981). "La vall del Gaià. Selmella". Full Parroquial. Església de Tarragona.
Cap veu no ens torna el bon dia
sinó la del vent. La gent
envers el camp ja ha fet via
que en tu no es veu moviment?

Oh!, si fos això, Selmella,
fóra gran la teva sort,
fins traurien fulla tendra
els brancs del lledoner mort.

Avui, però, ja no et resta
ni un sol habitacle en peu
i la volta de l’església,
construïda amb bons carreus,

mostra ja una gran ferida
on la llum a dolls va entrant…
Només, enmig les ruïnes,
orb i mut, el campanar.

Ai!, l’enyor per les campanes
que amb drings festius o amb dolç plor
la teva gent aplegava
a la casa del Senyor.

D’allò que vas ser, Selmella,
els ulls ja no veuen més
que un aiguabarreig de pedres,
de pedres i d’esbarzers.
MASSANELL I ESCLASSANS, Antoni (1994). "Antologia poètica". Vilafranca del Penedès: Institut d’Estudis Penedesencs.
Sóc com una petita Morella en terres d’aspror de vinagre. Una plomada paret de roca fa de peanya al castell. Les voltes, ensorrades; el murs, despresos, en part, de l’esfereïdora alçada, que els anys han escurçat de mesura. No he estat mai massa cosa, però sempre molt més que ara. Tants anys fa que no hi viuen els homes, que ja ni en queden dels que casa parada hi tingueren. Petit balcó de les altures, guaito fins a la mar, l’immens infinit. De mica en mica perdo l’entramat de l’antic ordre que els homes hi establiren en el camins, els carrers i les cases. Les consuetuds, en marxar les anihilaren, tot d’una. L’església i el campanar, de pobra i senzilla planta, són com una figa madura.
Si sou dels que penseu que tot el vostre món és perdurable, mireu-me a mi i guardeu-vos l’arrogància.
SANTESMASES I OLLÉ, Josep (2006). "Santes Creus i les Terres del Gaià. Proses pintades". [il•lustracions de Joan Cunillera] Tarragona: Arola Editors.
Autors: Maria ALBAREDA, Josep SANTESMASES i OLLÉ , Antoni MASSANELL i ESCLASSANS
Àmbits: Àmbit 3: El clam silenciós de les pedres
Restes de l’antic poble de Selmella i campanar de l’església. Any 1992. Autor: Josep Santesmases i Ollé. Fons Arxiu Santesmases-Rabadà.
Paret del castell de Selmella alçat damunt d’un impressionant peny rocós. Any 1992. Autor: Josep Santesmases i Ollé. Fons Arxiu Santesmases-Rabadà.
Ruïnes de Selmella, amb el campanar, l’església i el castell. Any 2012. Autor: Josep Santesmases i Ollé. Fons Arxiu Santesmases-Rabadà.
All for Joomla All for Webmasters

Sol·licitem el seu permís per obtenir dades estadístiques de la seva navegació en aquesta web, en compliment del Reial decret-llei 13/2012. Si continua navegant considerem que accepta l'ús de cookies. Més informació