Sant Carles de la Ràpita

Municipi: Sant Carles de la Ràpita
Comarca: Montsià
Tipus de patrimoni: Ciutat nova
Categoria: bcin
Sant Carles de la Ràpita (també anomenat simplement "La Ràpita") és un municipi de la comarca del Montsià. El terme municipal, que antigament portava el nom de la Ràpita dels Afacs, comprèn a més de la pròpia ciutat, la caseria de les Salines de la Trinitat, que es troba a la península de la Banya, i la urbanització del Maset. Com a curiositat, cal afegir que el topònim "de la Ràpita" significa en àrab mesquita o fortalesa fora del poblat. Això ens fa pensar que havia estat un antic lloc de culte musulmà, pel que podem atribuir-li a la ciutat molts segles d'existència.
L'indret escollit per construir la ciutat, un cop s'hagi comunicat el riu Ebre amb la badia a través del canal, forma part del municipi de Tortosa, que és la segona ciutat de Catalunya i capitalitza una gran regió a cavall entre aquest país i el de València, la que correspon a la seva diòcesi... I no cal ni dir que el bisbe de Tortosa és una autoritat especialíssima, per tal com els seus dominis diocesans abracen territoris de les dues demarcacions administratives. Una regió, a més a més, prou allunyada de Barcelona i de València —o de Saragossa, amb la qual es relaciona a través de la navegació fluvial— per mantenir una remarcable idiosincràsia. Els comerciants de Tortosa reberen amb entusiasme la notícia de la construcció del canal i del port marítim, ja que la mobilitat i la ferocitat de les goles de l'Ebre han perjudicat secularment els seus negocis; les opinions sobre el bastiment d'una nova ciutat, en canvi, dividiren ben d'hora les forces vives, i això que no coneixien la dimensió del projecte reial.
Un cop traçat el recorregut del canal, l'emplaçament de la nova ciutat, a la vora dels Alfacs, quedava cada cop més acotat. Calia que la bocana del canal i el port marítim quedessin a redós de l'esplèndida badia, però s'havien d'evitar les aigües somes de la zona més a l'interior d'aquesta gran rada. La serra del Montsià, malgrat la seva altitud modesta i l'extensió limitada, en alçar-se abruptament a prop de les platges de la badia crea un efecte omnipresent, ombra d'un gegant sobtat: el massís, en abraçar la badia la fa seva, com si es tractés d'un immens cetaci embarrancat; i el turó de la Guardiola (suposem un Capodimonte), l'última estribació del Montsià, semblava destinat des dels orígens dels temps a crear aquest mateix efecte emparador i embellidor sobre la ciutat. La ciutat nova. La de Carles. La meva!
ROSALES I CASTELLÀ, Emili (2005). "La ciutat invisible". Barcelona: Editorial Proa, p. 236-237.
Decebut per la falsa expectativa que m'havia format amb l'arxiu i amb mossèn Patrici en relació amb el memorial, i davant l'evidència que Sofia o bé vol guanyar temps o bé ha perdut la pista de Tiepolo, i amb la dolça ira de Chloe aplacada per la promesa del viatge, disposo d’uns quants dies per continuar traduint el memorial i per tornar a visitar i a escodrinyar el que resta del que restava de la Ciutat Invisible —l' edifici de duanes del canal i les sitges mig assolades, l'església neoclàssica inacabada, i la plaça porxada que proclama encara la grandària de la ciutat projectada, la pedrera saquejada i els inequívocs eixos urbanístics; l'olímpica indiferència de la gent!— de tal manera que es faci realitat la planejada estada a Sant Carles.
ROSALES I CASTELLÀ, Emili (2005). "La ciutat invisible". Barcelona: Editorial Proa, p. 120.
La ciutat es quedà com estava. S'havien aixecat els edificis més importants; els
quarters, el palau del governador, les residències per al personal; edificis per a
oficines; s'havia començat o estava per començar el de la Reial Duana, destinada al comerç d'Índies i allà, al capdamunt, aïllada entre els garrofers, s'aixecava l'Església Nova, com a prova de la importància que es concedia a la nova població.
Al centre del poble, l'avinguda principal —Plaça de Carles III— segur que pareixia
en la seva forma definitiva, gairebé acabada, àmplia i bellíssima, amb els seus edificis d'altes porxades, que recorden les de Versalles; tots sumptuosos, però elegants i de línies simples alhora, amb els seus palaus, la seva església, les seves fonts públiques, que no arribaren a funcionar, i els espais disposats per als seus jardins. Tot quedà abandonat, de manera que es pogués dir que Sant
Carles, abans de ser ciutat, fou ciutat en ruïnes. (...)
Els edificis eren ja en ruïnes, esfondrant-se. Es veien els enormes llençols dels murs, en els pisos, allargant al buit els braços dels arcs trencats. Es veien les façanes cobertes de relleus i de motius ornamentals, simètricament distribuïdes, però sense arrebossar; hi eren les fonts, que mai van arribar a brollar, i allò que haurien d'haver estat jardins magnífics, convertits ara en un roquisser.
Sebastià JUAN ARBÓ (1902-1984). «Sant Carles de la Ràpita» (fragment) (1961)
Autors: Sebastià JUAN ARBÓ , Emili ROSALES
Àmbits: Àmbit 2: El pes de la història
Vista dels porxos de la plaça de Carles III, Sant Carles de la Ràpita (el Montsià).1916. Autor: Josep Salvany i Blanch. Fons Fotogràfic Salvany. Biblioteca de Catalunya
All for Joomla All for Webmasters

Sol·licitem el seu permís per obtenir dades estadístiques de la seva navegació en aquesta web, en compliment del Reial decret-llei 13/2012. Si continua navegant considerem que accepta l'ús de cookies. Més informació