La Mussara III

Municipi: Vilaplana
Comarca: Baix Camp
Tipus de patrimoni: Poble en ruïnes
La Mussara és un antic poble –actualment deshabitat i en ruïnes- localitzat dins el terme municipal de Vilaplana, a la comarca del Baix Camp. Durant el segle XX va patir un procés de despoblament progressiu; i, actualment, només es conserven les restes de dues cases i l’església del poble dedicada a Sant Salvador.
NIT D’HIVERN A LA MUSSARA

Mare, marit no me’n dau
que sigui de la Mussara.
Que boira sempre hi jau
i és terra que no m’agrada
POPULAR

A Jordi Nogués i Aixalà.

Dalt del cim, arrapada als alterosos cingles,
solitària i esfondrada jau la Mussara.
Fou desfeta pels freds, la boira i la ventada
que embolica el bosc ombrívol de crits horribles.

I, a la rosada claredat del capvespre d’hivern,
l’encís ferotge de l’església enderrocada,
els brots d’heura que s’hi arrelen, el somni etern
del vilar mort, semblen plorar llur sort malaurada.

S’esmicolen els vidres d’un gemec de mort, els xiscles
del vent abraonat que esbalandra una teulada
fan rebentar les venes plenes de sang gelada
am l’esclat mortuori de temences terribles.

A la «Bassa», banya d’argent la freda lluna
les aigües negres, misterioses de la nit.
I els arbres mouen llurs branques sense cap fulla.

La solitud obre el silenci i apaga el crit:
entorn de l’enderroc solitari de la runa
refresca les ànimes un glop d’aire humit.
ESCUDERO I CLAVAGUERA, Miquel (1982). Caravana. Barcelona: Llibres del Mall, p. 14.
LA MUSSARA

No és que sigui massa avara
ni el boscatge poc espès.
Ai, vila de la Mussara,
t’esbaldregues sota el pes
d’un malastre que et despara
per deixar-te sense res.
MUNTANYOLA, Ramon (1982). Llocs i focs. Tarragona: Institut d'Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV.
Viu i mor la bona i aferrissada gent, dalt del morrot tempestejat. De tant mirar el superb panorama acaba per ni fer-ne cap cas. Tampoc no li diuen res les colors trencades dels plans mussarencs si no és la dolor de fer-los fruitar a cops d’aixada i a solc d’arada. Terra avara, pedregosa, prima capa de descalcificació que filtra les pluges com una porguera. Dura, aspra, no els ofereix la més petita manyagueria. Solament té pell i os. Permet de conrear només que músculs tiraganyasos, carnacions sarmentoses i insignificants, entre abonyegaments. Déu vulgui que no desaparegui l’arrelament dels mussarencs a les seves pedres. L’aire que passa per entre els pins de l’Augustenc i de la Creu de Noguers, resa com nosaltres, perquè el Cassoles, el Pep Lebrot, l’Estudiant, el Fumat, el Morenet, el de ca la Mont-rala, el pep del Pou, l’Esteve del Cingle o el Joan de les Tosques no trenquin l’encís que els reté a les altures i, ells i els seus, no vagin a naufragar a la plana.
IGLÉSIES, Josep (1948). “Les ciutats del món”. Barcelona.
Autors: Josep IGLÉSIES , Ramon MUNTANYOLA , Miquel ESCUDERO CLAVAGUERA
Àmbits: Àmbit 3: El clam silenciós de les pedres
Les cases i la bassa de la Mussara. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Arxiu de Patrimoni Etnològic / Fons Amades.
El campanar de la Mussara. Autor: Josep Oliva Oliach
All for Joomla All for Webmasters

Sol·licitem el seu permís per obtenir dades estadístiques de la seva navegació en aquesta web, en compliment del Reial decret-llei 13/2012. Si continua navegant considerem que accepta l'ús de cookies. Més informació