La Torre d'Amargós

Municipi: Sant Esteve de la Sarga
Comarca: Pallars Jussà
Tipus de patrimoni: Poble gairebé abandonat
La Torre d'Amargós és un poble del terme municipal de Sant Esteve de la Sarga, al Pallars Jussà. Juntament amb la Clua i Castellnou de Montsec formen una unitat territorial dins del seu municipi diferent de l'anomenada la Faixa. Aquests tres pobles són a la vall del barranc de la Clua, als vessants occidentals de la Serra del Sastret. Tot i que pertany administrativament al Pallars Jussà, des del punt de vista geogràfic és un poble ribagorçà. Deu el nom a una torre medieval, la torre d'Amargós les restes de la qual encara són entre les cases del poble. El poble es troba en una situació acastellada damunt del barranc de la Clua, i formava un recinte tancat (poble clos) al voltant de la torre esmentada. La seva església parroquial, dedicada a la Immaculada Concepció, és romànica. En l'actualitat només es conserva la meitat de llevant, d'aquest recinte: la resta, és un munt de ruïnes ocupat per la vegetació que hi ha crescut sense control.
Ni una persona, ni un animal. Com si es tractés d’una resposta, vola un àliga damunt nostre en un dels extrems del poble, on hi ha un raconet que abans devia ser acollidor. S’accentua en mi la sensació d’abandó que enronda les cases, per molt que la majoria aguanten i moltes han estat apedaçades. N’hi ha un parell en què s’ha passat una pasterada de ciment per damunt del teixit de la pedra. En destaca el gris aspre. Una altra, que conserva una part antiga de pedra, ha estat continuada amb totxos. S’hi ha deixat l’espai de finestra, però ha estat tapiat des de bon començament. Observo l’harmonia d’haver-ho bastit tot al mateix temps. Al seu costat, una altra casa, arreglada amb totxos arrebossats de ciment, però que conserva el blauet de les parets pintades d’antic.
Al mig hi ha una casa força bonica. De segur que devia ser principal, d’un dels vint veïns que sembla que el poble va tenir pels volts dels anys seixanta. Un passadís a sota seu, ombrívol i fresc, conserva una vella escala artesanal i un jersei gruixut i usat. A terra, unes lloses de pissarra, noves, fan pensar en labor de restauració. Avanço enllà i la vegetació —esbarzers i una figuera— em barren el pas.
Torno a sortir al sol i miro i remiro les cases. Aquells veïns d’abans havien d’anar a buscar aigua, fent mitja hora de camí, a la font de la Boixera. Aquest devia ser un dels motius de l’abandó.
Quan avanço amb la majoria de cases de la Torre d’Amargós a la meva esquena sembla que em ressonen veus d’altres temps. Em ronda la imatge d’una festa major alegre, d’una noia jove i il•lusionada.
BARBAL, Maria (2001). "Camins de quietud. Un recorregut literari per pobles abandonats del Pirineu". Barcelona: Edicions 62, p. 29.
Autors: Maria BARBAL
Àmbits: Àmbit 3: El clam silenciós de les pedres
Fotografia de Miquel Embodas Farriols. 8 de juliol de 2000
All for Joomla All for Webmasters

Sol·licitem el seu permís per obtenir dades estadístiques de la seva navegació en aquesta web, en compliment del Reial decret-llei 13/2012. Si continua navegant considerem que accepta l'ús de cookies. Més informació